Article publicat a “El Punt Avui” el 25 de maig de 2020. Llegiu-lo aquí.

La sentència del Tribunal Constitucional que es va polir l’Estatut va ser l’acte final de la tragicomèdia de la democràcia espanyola en la qual Catalunya actuava com a part d’Espanya per voluntat pròpia. Ara fa deu anys, el TC ensorrava el decorat de cartró pedra sobre el qual havia viscut el catalanisme, resignat o autoenganyat, des de la mort del dictador. 

La sentència, emesa per un tribunal que ni tan sols es va preocupar d’aparentar neutralitat, va certificar de manera nítida que la relació Catalunya-Espanya no està basada en la lliure voluntat sinó en la coacció i la violència; per la part catalana no hi ha consentiment.

Acabada la comèdia, els catalans van respondre posant el dret d’autodeterminació al centre de l’agenda política, i aquesta proposta ha estat legítimament avalada en diverses eleccions. L’Estat també fou conscient que havia d’optar entre mantenir la unitat d’Espanya per la força o assumir els riscos inherents d’un sistema democràtic basat en l’acord i la voluntat de les parts. Per si les garrotades de l’1 d’octubre i el discurs del Borbó deixaven marge de dubte, l’exlíder del PSOE Alfredo Pérez Rubalcaba es va encarregar de dir-ho ben clarament: “El Estado pagará el precio que tenga que pagar” per frenar l’independentisme. Van assumir la penitència que Espanya deixés de ser percebuda com una democràcia i confien que la comunitat internacional, prou tolerant amb els autoritarismes, seguirà fent l’orni sense passar-hi comptes.

El resultat és que l’Estat ha aplacat amb violència, presó i exili una opció política guanyadora a les urnes. Catalunya és avui un territori controlat per la força de les armes. Xoca constatar que aquesta evidència, fefaent des de la tardor del 2017, només s’expressa amb la boca petita. És l’elefant dins de l’habitació de l’independentisme. Tothom n’és conscient, però costa de dir: som un país ocupat. Per uns és el recurs cognitiu que permet sobreviure i evadir el dolor. Per altres, si la supervivència buscada és més política que personal, assumir-la públicament faria més difícil fer la viu-viu dins del sistema autonòmic.

No tornarem a la normalitat fins que els catalans exercim, en pau i lliurement, el nostre dret a l’autodeterminació. Tampoc l’unionisme podrà defensar les seves propostes sense la tara de la coacció i la imposició: com vestirien l’oferiment d’un hipotètic nou Estatut, si les altres opcions resten vetades amb presos polítics, judicis arbitraris i cops de porra? Mentre l’independentisme no pugui defensar amb normalitat la seva opció política, tampoc hi haurà normalitat per a cap altra proposta. La tensió a les institucions i als carrers persistirà. La repressió no impedirà onades recurrents de mobilització, amb episodis com els d’Urquinaona, talls de carreteres i manifestacions massives. Mentre la majoria nacional espanyola persisteixi en el seu intent d’esclafar la minoria nacional catalana per la força, no hi haurà manera de soterrar el conflicte.

Aquestes acusacions es produeixen sense una avaluació independent dels fets, donant per bona la versió policial. I ja sabem com es fan els atestats policials en els temps que corren. Recordeu per exemple el cas de Charaf Fadlaoui i Ibrahim Afkir, que després de passar 8 mesos en presó preventiva van acabar absolts davant la manca de proves i les contradiccions en les declaracions dels agents. Això vol dir que sobre la base de suposades lesions a agents dels Mossos, i amb independència de la solidesa de la versió policial, la Generalitat presenta acusacions particulars duríssimes. No només per delicte de lesions; el pack sovint inclou acusacions d'atemptat contra l'autoritat i de desordres públics. Quan alguns casos han rebut atenció mediàtica i el Govern ha sentit pressió política per afluixar, la reacció ha estat forçar els perseguits a un acord d'última hora perquè reconeguin la seva responsabilitat a canvi d'una condemna menor, o fins i tot s'ha retirat l'acusació a l'últim moment sense donar explicacions. Aquesta manera d'actuar només es pot titllar d'arbitrària.

El conseller d'Interior, Miquel Sàmper, ha anunciat que el seu departament treballa per fixar nous criteris que rebaixarien les acusacions de la Generalitat, principalment circumscrivint-les només a delictes de lesions. En tot cas, mentre no es concreten i s'apliquen aquests nous criteris, em temo que el Govern no adreça el problema de fons: l'existència d'un cos d'advocats que treballa braç a braç amb els Mossos d'Esquadra i que sembla que s'ha donat a si mateix la missió de perseguir ciutadans per fets ocorreguts en manifestacions o protestes independentistes.

La Generalitat ha de revisar l'organització dels seus serveis jurídics. Un equip d'advocats especial a disposició dels Mossos, que ha demostrat actuar de manera poc mesurada i guiats pel corporativisme, si no és que ho fan motivats políticament, sense examinar les circumstàncies concretes de cada cas i prescindint del respecte pels drets fonamentals dels ciutadans, és un servei que no pot seguir com si res. A més del deure de protegir els seus funcionaris, siguin Mossos, metges o mestres, la Generalitat té el deure de protegir els drets fonamentals de la ciutadania. L'actuació penal de la Generalitat en contra d'un ciutadà per fets esdevinguts en manifestacions, amb la potencial afectació dels seus drets fonamentals, hauria de ser molt excepcional i sota circumstàncies tan objectives i predeterminades com fos possible. I en aquests casos, el responsable polític, que és sempre el responsable últim, ha de poder explicar la decisió sense amagar-se en criteris tècnics.

Fa massa temps que l'actuació dels advocats d'Interior grinyola. El Govern de la Generalitat ha d'acabar amb aquestes pràctiques si no vol ser un instrument més de la lluita sense quarter que l'estat espanyol ha emprès contra l'independentisme. Reclamo llegir propostes concretes en els programes dels partits independentistes per a les properes eleccions del Parlament de Catalunya. I per part dels que encara són al Govern, actuacions immediates.