“Qui, exiliant-se de la seva pàtria, ha fugit també d’ell mateix?”, es preguntava Horaci. A Molts i ningú, Clara Ponsatí, lluny de fugir, es mira a ella mateixa i ens mira a nosaltres a la cara, i, amb la fermesa i la sinceritat que la caracteritzen, ens parla sense embuts.

Aquest embastat de memòries i altres històries es pot llegir com una autobiografia: és la crònica d’una trajectòria vital i acadèmica molt rica i d’un compromís polític al llarg dels anys, i també el relat de primera mà d’un moment decisiu de la història recent – des del Primer d’Octubre fins al combat europeu dels exiliats – que convida a una reflexió de futur.

Amb una evocació vivaç dels seus records familiars, Ponsatí converteix la narració del seu present, del seu passat i del de la seva família – començant pels besavis – en un autoretrat personal i col·lectiu, i ret un homenatge a la manera d’entendre, construir i viure aquest país de diverses generacions a través de la feina, la política, l’escola, la cultura i la llengua.